‘UN RECORD PEL JOAN PELLICER’

El dimecres 7 de febrer de 2007 la nostra terra rep en custòdia eterna un dels seus millors guardians, l’home que ha arreplegat els últims retalls de la nostra cultura rural supervivent, que ha recorregut les nostres comarques centrals per recollir els retalls agonitzants de la nostra herència ancestral i els ha donat forma, sentit i sentiment.

Joan ens ha fet comprendre el valor de les paraules dels nostres majors, ens ha fet sentir-nos dignes per mantenir el coneixement dels avis i ha donat clau de saviesa a les senzilles formes del camp valencià.

El retrat del llaurador i la mestressa convertits per primera volta en protagonistes d’una història que es nega a dissoldre’s front a la pressió globalitzadora. Els descendents dels antius llauradors mediterranis sentim com a nostres les seues paraules i expressions, a les que ell les hi ha donat la música que li mancava als nostres mots i els ha elevar al grau de ciència. Joan ha fet que pugam sentir orgull de ser llaurador, pastor, terrisser, tonyiner o cisteller.

Joan Pellicer se’n va, ens deixa la seua obra, la seua peculiar visió del món, amb ell se’n van els residus de la nostra societat rural, les nostres paraules més antigues, els nostres rituals més oblidats. Però abans d’anar-se’n ha deixat en la seua publicació el crit desesperat de la nostra cultura valenciana al límit de la dissolució.

La modernitat que ha donar l'esquena a l’home del camp i a la nostra cultura agrícola mil·lenària, no podia ser menys, i avui ha donat l’esquena a Joan el dia de la seua mort. En la era de la comunicació, ni una puta notícia sobre la seua persona. Quatre línies de merda en algun
periódic.

Però per molt que la premsa oficial amage la seua importància, la seua obra és perdurable.

La seua tasca deu ser continuada urgentment ja que els propers cinc o déu anys suposarà la desaparició de les generacions criades al camp, quan els pobles eren petits, abans que el desenvolupament de la societat urbana arrasara amb la nostra saviesa. Una pèrduda incalculable per a la nostra nació catalana. “Qui pert els origens per la identitat”.

Què farà l’administració front aquest repte? Continuaran mirant-se el melic i repartint-se diplomes i flors entre plats de gambes i copes de cava, mentre la nostra parla s’esvaeix en un nou segle.

Què farà la Universitat? …

Hem assistit convocats per Joan a moltes conferències crítiques i vitals, visites al camp, moments de lectura apassionada, moments de consulta i conversa … recordarem la teua forta personalitat i el teu convenciment pel treball desenvolupat, i la teua obra continuarà sent consulta obligatòria i referent.

Avui, estimat Joan, sent que ens has deixat moltes tassetes de bones infusions pendents, ens queda per fer aquella visita a Relleu tantes voltes acordada i altres tantes anul·lada, i en Altea t’estem esperant de nou.

Gràcies per la teua tasca

http://www.eltorrenti.com/editoriales/200702/20070207-004.htm